El company Desiderio Martín ens aporta els seus últims “apunts”, en els quals incideix entorn de la “no compareixença” de les respostes socials crítiques enfront de la crisi, i assenyala alguna de les raons i conseqüències d’aquesta general complaença amb els “designis” de la representació i del mercat. Crític per igual amb les fugides electorals, les lluites merament simbòliques, les fal·laces esperances en les solucions tècniques i les profecies apocalíptiques, ens planteja implícitament la “gran” pregunta: què fer perquè la societat “comparegui”? Segurament no hi hagi una sola resposta, i qualsevol que aquesta sigui dependrà de múltiples veus.

Apunts per a debatre sobre la crisi

Desiderio Martín – Gabinet Confederal d’Estudis. Maig 2009.

“El consentiment, en part fomentat per l’autoritarisme i/o disciplinament de les classes assalariades, (la por com element inhabilitador juga un paper important), només pot assentar-se socialment, si s’han transmutat les ideologies, és a dir, si milions de persones en el seu pensament i els seus comportaments, segueixen la lògica del model capitalista: “les meves accions només tenen una finalitat i per tant un desig, optimitzar els meus beneficis, al menor cost, amb independència de les conseqüències de la meva acció”. I busquen les solucions (alternatives) instituïdes per aquesta lògica: des de la tècnica, no des del conflicte, al trobar-nos atrapats en la realitat immediata d’hipoteques, crèdits i rendes escasses.”

Antonio Carretero. Coordinador Ateneu Confederal

Adjuntem el document.

Algunes “esquerres” sociològiques d’aquest país semblen haver sucumbit al pessimisme nihilista. El seu argument principal per a no “actuar”, no moure’s decidida i radicalment contra la crisi i el capitalisme global que la sustenta, ve a dir: “…mentre no acabi això en un nou feixisme”… Amb tal previsió tanquen tot debat entorn del conflicte social i a la mobilització necessària, justifiquen les mesures socialdemòcrates dominants com mals menors, i sobretot els serveix com atenuant de la seva pertinença a una classe mitja acomodada, conformista, mediocre i anodina que espera que el seu vot electoral els ajudi a sortir del atolladero en el qual “els grans” d’aquest món ens han ficat.

Però cal ser justos: el camp està massa ben abonat perquè els “endevins” puguin tenir raó, i no és baladí ni un exercici d’endevinalles el pensar que la possible direcció política de “s