Els aparells de l’Aviazione Legionaria van llençar un milió de quilos d’explosius sobre Barcelona entre el 13 de febrer de 1937 i el 25 de febrer de 1939.
Som un grup de treballadors/es, que després d’analitzar la situació de retallades i reformes a la qual està sent sotmesa la majoria de la població, entenem
que la millor eina que els queda als treballadors / es i classes populars és la mobilització permanent, la lluita pels drets i llibertats, l’autoorganització
i la vaga general.
Una molt mala notícia no per inesperada però sí per la tristesa que produeix. El poeta, escriptor i referent llibertari aragonès Francisco Carrasquer ha mort la nit de dimecres a dijous als 97 anys d’edat recentment complerts. Nascut a Albalate de Cinca, va rebre el 2006 el Premi de les Lletres Aragoneses.
FRANCISCO CARRASQUER neix el 30 de juliol de 1915 a Albalate de Cinca (Osca), i fins avui dia era el degà de les lletres aragoneses. Fill del secretari de l’Ajuntament del seu poble, va ser el sisè de nou germans, un d’ells, Félix, malgrat quedar cec des de 1934, és un dels més destacats pedagogs llibertaris del segle XX. Als deu anys, Francisco ingressa en el Seminari de Lleida i quatre després, perduda la fe, decideix marxar a Barcelona, on viu la proclamació de la República. Amb ajuda del seu germà José, que regenta l’Escola Racionalista Eliseo Reclús, cursa el Batxillerat, mentre imparteix en aquest centre i en l’Ateneu de les Corts les seves pròpies classes.
El conjunt d’accions del pistolerisme va fer parlar en els diaris de l’època de “guerra social”. Els fets hi ajudaven: entre 1917 i 1922 (i sobretot els anys 1920 i 1921), només a Barcelona hi va haver més de 800 atemptats, amb baixes tant de la classe treballadora com de la patronal i les forces d’ordre públic. Aquest clima de “guerra social” va afectar Catalunya, el País Valencià i Múrcia des de les darreries de 1919 finsa 1922.
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l’Antic Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la desaparició de l’Antic Règim econòmic (predomini de l’economia agrària de base feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat d’una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població, l’agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i siderúrgica. Els fets més destacats foren l’ús de l’energia del vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim polític dels estats. El fenomen s’inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i s’estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
Grup anarquista d’acció constituït a Barcelona per l’octubre del 1922. En formaren part, entre altres, Francisco Ascaso, Durruti, Garcia i Oliver, Gregorio Suberviela, Ricard Sanz, Aurelio Fernández, Miguel García Vivancos, Alfons Miguel, Torres Escartín, etc, en total prop d’una vintena d’obrers i obreres.
Després de participar en tasques publicistes i organitzatives anarquistes, especialment per mitjà de «Crisol» (1922) i del comitè de relacions anarquistes de Catalunya (que hom fundà al principi del 1923), el grup es llançà a una actuació violenta. Les seves accions més espectaculars foren la mort de Ramon Languia, dels sindicats lliures (Manresa, abril del 1923), l’atemptat frustrat contra Martínez Anido a Sant Sebastià (maig del 1923), la mort de l’ex-governador civil José Regueral a Lleó (17 de maig de 1923) i de l’arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila (4 de juny de 1923), així com l’assalt del Banco de España a Gijón (1 de setembre de 1923). La Dictadura de Primo de Rivera determinà la dispersió del grup, que en part continuà en actiu a l’exili. Posteriorment, proclamada la Segona República, es reorganitzà sota la denominació de Nosotros.
Associació, generalment voluntària, i imposada com a obligatòria per algunes legislacions laborals, de persones afectades per uns mateixos interessos i riscs per tal de protegir comunament llurs interessos i compartir proporcionalment el cobriment d’aquests riscs mitjançant una contribució de cada associat en quotes fixes o variables i sense que esdoni cap ànim de guany.
Condemnen dos solidaris per ajudar un detingut a Terrassa.
Manifest de Solidaritat Antirrepressiva de Terrassa (SAT) i Fed. Local CGT de Terrassa :
Condemnen dos solidaris per ajudar un detingut a Terrassa from CGT Catalunya
Signen:
– Solidaritat Antirrepressiva de Terrassa (SAT)
– Federació Local de CGT de Terrassa
Recorda que el ministre es va comprometre a retornar els documents confiscats a particulars abans del 30 de juny
La plataforma impulsa una campanya per restituir monuments mutilats durant el franquisme
XV Marxa-Homenatge Maquis
28 i 29 de juliol
Berga-Peguera-Capolat-Berga
Dissabte 28 a les 8h, al Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (c. del Balç
4 Berga). Pujarem a Queralt i ens dirigirem cap a Peguera per l’Estany.
Aquest dissabte 28 de juliol des de la CGT organitzem un debat popular al voltant de les alternatives al sistema capitalista a les 19h. a la plaça Assumpció de St. Narcís de Girona. Hem convidat a diversos col·lectius i persones dels moviments socialsde la ciutat per participar-hi.
El dimarts 24 de juliol de 2012, al cementiri vell de Mataró, vam commemorar el 70è aniversari de l’assassinat de Joan Peiró i Belis.
L’acte va començar a les sis de la tarda, a la mateixa hora en què va ser afusellat a Paterna.
Unes 200 persones vam estar presents a l’acte d’homenatge, juntament amb la seva filla Guillermina i altres familiars.
“Tot i que el moviment llibertari està
compromès amb la lluita per la igualtat
de gènere, som el producte d’una
societat patriarcal i aquests valors estan
molt interioritzats”
“A diferència de la revolució soviètica,
Enric Melich va néixer l’any 1925 a Esplugues de Llobregat. Es va enrolar a la resistència —el maquis francès— i desprès al maquis comunista espanyol. Els comunistes espanyols el persegueixen per matar-lo. Al 1950, milita a les Joventuts llibertaries. Forma part del MPR (Moviment Popular de Resistència) liderat per Liberto Sarrau i participa activament en Defensa Interior (DI) grup específic d’acció creat per l’Octavio Alberola. Va treballar de llibreter a Tolosa i desprès, regentà la famosa llibreria espanyola de Perpinyà, que fou objecte d’un atemptat dels espanyolistes, i fou editor i difusor de llibres i revistes anarquistes. En la transició va publicar textos anarquistes a les edicions Picazo. Va formar part des del 1980 del grup Puig Antich de la FA.
Sense apunts, ja que no hi veu gaire, narra la seva vida de manera clara i amb precisió cronològica. Hem hagut de resumir. Trobareu l’entrevista completa i tot de notes ampliades al bloc de la CGT o al meu bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill/cat/4023
Entrevista feta a Ponteilla, on resideix l’Enric, després de participar junts a la manifestació del Primer de Maig a Perpinyà, a la convocatòria de la CNT-66.
L’homenatge tindrà lloc el 24 de juliol del 2012 a les 18 hores al Cementiri dels Caputxins de Mataró
FONT: GRUP D’HISTÒRIA DEL CASAL DE MATARÓ
Biografia de Joan Peiró Belis
Joan Peiró Belis va ser un anarquista català nascut el 18 febrer de 1887 al barri obrer de Sants ( Barcelona ) i afusellat per les autoritats de la dictadura militar franquistes el 24 juliol de 1942 a Paterna . 4 Va ser ministre d’Indústria de la Segona República durant la Guerra Civil espanyola . 1 2 Amb vuit anys va començar a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament amb altres companys va fundar la Societat Cooperativa Cristalleries de Mataró , que mai abandonaria. En 1907 es va casar amb Mercedes Olives Bonastre, obrera tèxtil.
Un militante del anarquismo español (Memorias 1889-1948)
Manuel Sirvent Romero
Fundación Anselmo Lorenzo, 2012, 418 pàg.
Aquesta edició crítica de les memòries de Manuel Sirvent és fruit d’un pacient treball d’investigació començat a iniciativa de la néta de l’autor, Melodia Sirvent, i del catedràtic Pierre-Luc Abramson. Ha estat desenvolupada per Joël Delhom, especialista en anarquisme i professor en la Universitat de Bretanya Sud (Lorient), que s’ha encarregat de l’edició, introducció i notes del llibre.
Manuel Sirvent (Elda, Alacant, 1889 – Orsay, França, 1968), home d’acció, no va escriure gairebé gens llevat de aquestes memòries, en les quals narra mig segle d’experiències individuals i de lluites col·lectives.
Després d’una intensa activitat de propagandista al Llevant i Barcelona, en la dècada de 1920 el modest sabater va arribar a exercir les més altes responsabilitats en el Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball i en el Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica, sent un dels protagonistes de les conspiracions contra la monarquia. Durant la Guerra Civil va contribuir a la socialització de la indústria del Calçat i, després, va ser internat en diversos camps de concentració a França i en la illa anglonormanda de Alderney. Una vegada alliberat, es va dedicar a organitzar la Regional de Bretanya del MLE-CNT en l’exili.
El relat d’aquesta vida singular és el testimoniatge emocionant del valor i la fidelitat de l’autor als principis anarquistes, mantinguts a pesar d’una constant repressió; però també ofereix un panorama del moviment llibertari en el seu conjunt, com ho demostren les notes i l’estudi introductori. Completen l’obra diversos apèndixs documentals.
Attached documents
Teresa Claramunt (1862-1931)
Dirigent anarcosindicalista. Obrera del ram tèxtil, organitzà un grup anarquista a Sabadell el 1884, influïda per l’enginyer Tarrida del Mármol. Detinguda a conseqüència dels atemptats anarquistes del 1893 i del 1896, i bandejada després del procés de Montjuïc (1896), residí a França i a Anglaterra, però tornà a Barcelona el 1898.
Participà molt activament com a propagandista en la campanya de reivindicacions socials promoguda a Barcelona al començament del s XX. Fundà la revista «El Productor» (1901). Al gran míting obrer del Circ Barcelonès (16 de febrer de 1902) féu una crida de solidaritat amb els vaguistes del ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona (17-24 de febrer de 1902). Fou detinguda novament i encara un tercer cop després de la Setmana Tràgica (1909). Confinada a Saragossa, hi contribuí a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Tornà a Barcelona el 1924, afectada d’una paràlisi que l’allunyà de la vida pública fins a la mort.
anarcoefemèrides dia a dia amb informacions i biografies històriques moviment obrer:
Ramon Vila Capdevila (Peguera, Berguedà, 1 d’abril de 1908 – Castellnou de Bages, 7 d’agost de 1963) conegut també amb els sobrenoms de Caracremada, Passos llargs i Capità Raymond,[1] va ser un anarcosindicalista de la CNT durant la Segona República Espanyola, col·laborador de la resistència francesa durant la segona guerra mundial i el darrer maquis català que lluità contra el franquisme. Va demostrar un gran valor, atreviment i coneixement del medi geogràfic que li van permetre una llarga vida de clandestinitat i sabotatge al règim franquista.
Marcel·lí Massana i Balcells, àlies Panxo, (Berga, Berguedà, 1918- Les Bordes-sur-Lez, Arieja, 1981) fou un guerriller antifranquista.
[modifica]Biografia
Marcel·lí Massana nasqué a Berga el 3 d’octubre de 1918, al carrer Mossèn Huch, número 8, fill de Marcel·lí i Concepció, essent el més petit de tres germans. Esdevingué orfe de mare als pocs dies del seu naixement i de pare als 5 anys d’edat, quan aquest darrer tingué un accident de treball a Viladomiu. En aquests primers anys de vida ocupà el lloc de la mare la seva dida Filomena Solé, per qui sempre conservà un gran afecte. Des dels 7 als 13 anys es criarà sota la tutel·la del seu oncle Joan Massana, sacerdot a Solsona, que l’ingressà als Germans de les Escoles Cristianesde La Salle (La Salle Berga).
Juan García Oliver ( 1901 , Reus , Tarragona , Catalunya – 1980 , Guadalajara , Mèxic ) va ser un significatiu anarquista catalàl a principis de segle XX.
Al costat de Buenaventura Durruti , va fundar el grup de Els Solidaris , al qual posteriorment se li van adjudicar diversos assassinats , incloent l’intent d’assassinat del rei AlfonsXIII .
Josep Ester Borràs, “Minga”, manyà, dirigent anarquista Berguedà (Berga 1913- Alès, Gard 1980). Provenia de casa benestant, estudià a les escoles cristianes, d’on fou expulsat. Va treballar de manyà a la fàbrica del Canal, entre el 1927 i el 1928 organitzà el Sindicat del Metall de Berga que es legalitzà al 1931, ell en fou el president. No va entrar oficialment a la CNT fins al 1936. El 18 de juliol de 1936, va anar a Manresa amb dos companys més per rebre informació sobre l’aixecament, en tornar a Berga foren aturats per la guàrdia civil, sense conseqüències. Fou un del fundadors de les Joventuts Llibertàries al 1936, tot i que funcionaven com a grup àcrata des del 1934.
El dia 20, va anar a Barcelona amb tres companys més on es trobaren amb en Durruti quan aquest sortia de parlar amb en Lluís Companys i van rebre informació i consignes. També fou un dels fundadors de la Federació Local de Sindicats. Quan es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga en fou un dels membres més destacats, fins que al novembre del mateix any marxà voluntari al front, a la columna Terra i Llibertat encarregant-se de la intendència junt amb en Josep Viladomiu. El març de 1937 les columnes es militaritzaren i en no acceptar-ho va tornar a Berga. Al 22 de març de 1937, va entrar a l’Ajuntament de Berga en representació la CNT, junt amb en Ramon Casals, substituint a en Manuel Carceller i Agustí Vinyes, també de la CNT.
A l’ajuntament va ser el president de la Conselleria de Proveïments, tanmateix hi va estar molt poc temps, ja que el 29 del mateix mes, el van cridar a files, anant a parar a Barcelona. En acabar la guerra es va exiliar a França, al mateix any, tornà clandestinament a Berga posant-se en contacte amb una noia que fou l’enllaç en la tasca d’evadir gent perseguida, principalment aviadors de les forces aliades. Al 1940 es va trobar a Toulouse fent tasques reorganitzatives dins la CNT, creant-se el Comitè Regional. Sense deixar aquesta tasca reorgantizativa, al gener de 1941 es va integrar, junt amb la família de la seva dona, a la resistència al grup de l’aragonès Francisco Ponzan, grup que fou després el rèseau “Pat O’Leary” i que va arribar des de Toulouse a Perpinyà, i des del mar a la Cerdanya, inclòs feu un viatge clandestí fins a Madrid.
Concretament, va entrar i sortir del país evacuant aviadors de les forces aliades, inclòs un general anglès que va dur fins a Barcelona, motiu pel qual va rebre una condecoració del govern britànic. El 30 d’abril de 1941 va ser detingut a Toulouse -en ser interceptada una carta-, fou internat al camp de càstig de Recebedou, amb l’ordre que l’expulsessin, d’on per requeriment d’en Ponzan, va ser alliberat mitjançant documentació falsa pel tinent Robert Terres “El Padre”, responsable del CE, servei de contraespionatge francès. Aleshores en Ponzan li recomanà que desaparegués per un parell de mesos, concretament l’aconsellà anar a Banyuls on el grup tenia una caseta de suport. Des d’allà va participar en la redacció d’un manifest per a la reorganització confederal, entrant en contacte amb el Comitè Nacional. El juny de 1942, va viatjar a Berga per veure la seva família, com ja havia fet al 1939. Durant els viatges a l’interior d’Espanya va ser detingut tot i que se’n va sortir gràcies a la documentació falsa i la seva personalitat. Al 1943 va ser membre de la recent reconstituïda CNT a l’exili -ja a l’agost-, ja que fins aleshores es va actuar a títol individual o en grups com el d’en Ponzan, alhora que havia dut una important tasca per a dur a terme la reorganització confederal. L’octubre de 1943 la Gestapo va localitzar a Banyuls-sur-Mer (Pirineus Orientals) la casa que tenien llogada, i van detenir el seu sogre, en Miquel Bueno i el fill d’aquest.
Al 29 d’Octubre van detenir la seva dona i l’endemà el detingueren a ell a Toulouse. A la seva filla no la detingueren perquè estava a casa d’uns amics. Gràcies a ella -una nena aleshores- es recuperaran important i compromesa documentació de l’esmentada casa. Sembla ser que va ser detingut arran de la denúncia d’un francès o per la possible confessió d’un membre del grup, però de fet les autoritats el controlaven com a mínim des de 1942. Després de la detenció va ser torturat i dut alhora que la seva família a diferents camps de concentració. A ell d’entrada el porten a la presó de Saint-Michel de Toulouse, després va ser dut a la de Fresnes, a prop de París, des d’on va ser dut a “la rue des Saussaies” seu de la Gestapo del Gros París, on va ser torturat i on es va tornar a trobar amb el coronel Bonneval -s’havien conegut a Saint Michel-. D’allà el van dur al camp de selecció de Compiègne, on ja es trobaven el seu sogre i el seu cunyat i on seran considerats “Nacht und Nebel”. Allà estigueren tres setmanes i després foren duts a Neuen Bremen on hi van estar poc més d’un mes, abans d’anar a Mauthaussen. Concretament ell, el seu sogre en Miquel Bueno i el seu cunyat, foren duts a Mauthausen el 23 d’abril de 1944, després de tres durs dies de viatge. El 18 d’agost de 1944, el seu sogre fou mort; cal dir que la seva dona també fou duta en aquest camp havent-hi un emotiu encontre, abans però, va ser internada a Ravensbrück.
A Mauthausen va ser considerat, a l’igual que el seu cunyat Miquel Bueno, un “Nacht und Nebel”, és a dir un “nit i boira”, fet que suposava que podien ser executats en qualsevol moment. En arribar al camp de seguida va contactar amb companys espanyols i llibertaris. Va ser un dels capdavanters de la resistència dins el camp, la seva arribada va suposar l’organització de la CNT sent el secretari general del Comitè d’aquesta, fins que passà a ser el representant d’aquesta organització dins el “Comitè Nacional dels Republicans Espanyols” del camp, del que en fou cofundador, aconseguint que els confederals i els poumistes acceptessin crear l’esmentat comitè junt amb els comunistes, creant-se una important solidaritat nacional.
A les darreries de l’estada al camp van tenir inclòs armes, aconseguides per l’Ester i un altre noi, ja que treballaven a l’armeria del camp, estant preparats a no deixar-se exterminar, ja que és el que es començava a fer a principis del 1945 quan començaren les primeres derrotes nazis. El 3 de març de 1945 arribaren doncs dones de Rabensbruck al camp, entre elles la seva dona. Va aconseguir poder veure-la gràcies a influències i solidaritat dels companys. Aleshores no sabien res de la seva filla. La Creu Roja Internacional es disposava a evacuar als francesos del camp, tanmateix s’hi afegí ell i tres reclusos més no francesos. Finalment després de diverses peripècies van aconseguir arribar a Suïssa i posteriorment a França. Després de l’alliberament de Mauthausen i de la seva recuperació a l’hospital de Neuilly va ser nomenat delegat dels Refugiats Republicans Espanyols al govern Francés, càrrec que va exercir durant alguns anys. Fou també, en sortir de Mathausen, que va fundar la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics, molt activa entre 1947 i 1954, sent durant molt de temps el secretari general de la mateixa. També fou membre de l’Agrupació de Berguedans a l’Exili, assistint a diferents aplecs de l’esmentada organització i col·laborant en el seus butlletins. Al 1951 treballà activament i amb èxit evitant l’extradició de Marcel·lí Massana. Va seguir, doncs, tenint càrrecs d’importància dins l’organització a l’exili, per exemple al 1948 va estar a la Secretaria d’Organització de la CNT; a més fou l’encarregat en el terreny polític, d’organitzar el viatge d’en Faceries a Iugoslàvia, al 1952 i al 1957, tot i que aquest viatge no es va arribar a fer mai. També tingué contactes amb elements revolucionaris Iugoslaus per tal de crear un grup d’alliberament que havia d’estar subvencionat pel govern d’aquell país, però que tampoc es va dur a terme.
El 1972, va rebre un gran homenatge de caracter internacional a Toulouse, ja que cal dir que tenia condecoracions dels governs francès, anglès i nord americà, per la seva tasca evadint aviadors i lluitant contra el feixisme i el nazisme. Al gener de 1978 -durant el procés de reconstrucció de la CNT- va pronunciar un multitudinari míting al teatre Patronat de Berga. Els últims anys de la seva vida els passà a el Gard (St. Christol), va morir a Alès el 1980, sent incinerat a Marsella. Al 1987 a Berga es va crear el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, centre que després d’un temps d’inactivitat al 1998 va prendre una nova embranzida, sent un centre de recuperació, recerca, difusió i crítica cultural, en especial d’història social i sobretot del Berguedà.
Bibliografia: Flores, Pedro: Luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner , Barcelona 1981. Montanya, Daniel-Rafart, Josep: La guerra civil al Berguedà 1936-1939, Barcelona 1991. Pons Prades, Eduard: Morir por la libertad. Españoles en los campos de exterminio nazis. Madrid 1995. Reguant, Josep Mª: Marcelino Massana ¿Terrorismo o Reistencia?, Barcelona 1977. Roig, Montserrat: Els Catalans als camps nazis, Barcelona 1977. Tellez, Antonio: Sabater, guerrilla urbana en España, 1945-1960, Barcelona 1992. Tellez, Antonio: La red de evasion del grupo Ponzan. Barcelona 1996.
Joan Peiró Belis va ser un anarquista català nascut el 18 febrer de 1887 al barri obrer de Sants ( Barcelona ) i afusellat per les autoritats de la dictadura militar franquistes el 24 juliol de 1942 a Paterna . 4 Va ser ministre d’Indústria de la Segona República durant la Guerra Civil espanyola . 1 2 Amb vuit anys va començar a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament amb altres companys va fundar la Societat Cooperativa Cristalleries de Mataró , que mai abandonaria. Del 1905 al 1920 va residir a Badalona. En 1907 es va casar amb Mercedes Olives Bonastre, obrera tèxtil.
Carles Fontserè i Carrió ( Barcelona , 9 març de 1916 – Girona , Catalunya , 4 gen de 2007 ) va ser un cartellista anarquista espanyol.
Va destacar pels seus treballs per a la CNT , la FAI i el POUM durant la Segona República i la Guerra Civil Espanyola , influenciat pel també cartellista Helios Gómez . En 1939 es va exiliar a França i posteriorment a Mèxic i Nova York . Va treballar al costat de Salvador Dalí i Cantinflas i en Hollywood , com un altre dels grans cartellistes llibertaris , AlfonsVila “Shum” .
